L’ORACIÓ. GENERALITATS
Les oracions són de fet afirmacions, preguntes, ordres, precs, exclamacions. Una declarativa, una interrogativa etc.
1. Subjecte i predicat. Predicatius.Tota oració conté subjecte i predicat. El subjecte pot adoptar diverses formes:
Un nom o un pronom:
Tribunus vocavit populum, el tribú convocà el poble
Hoc falsum erat, açò era fals
O un grup de paraules fent de sustantiu
Delere civitatem crudele videbatur , destruir la ciutat semblava cruel
El predicat pot ser un verb:
Canis currit, el ca corre.
o el verb SUM, com a còpula entre subjecte i un sustantiu o un adjectiu (un atribut o predicat nominal) :
Claudius consul fuerat, Claudi havia estat cònsol.
Portae altae sunt, Les portes eren altes.
Al costat de SUM, altres verbs funcionen com a copulatius, sota diversos noms (pseudocopulatius, quasicopulatius):
FIERI, MANERE, NASCI, EXSISTERE, VIDERI, APPELLARI, NOMINARI, VOCARI, CREARI, EXISTIMARI, HABERI, IUDICARI, PUTARI, DUCI, INVENIRI, REPERIRI.(vid. usos sintàctics de l'infinitiu, 4.)
a.Milites
perterriti manserunt, els soldats van romandre aterrits.
b.Marius
dux bonus putabatur, Màrius era considerat un bon comandant.
c.Maximus
apellabatur cunctator, Màxim era conegut com el vacil.lant.
d.Pugna
videtur imminens, la batalla sembla inevitable.
En aquests casos solem parlar d’un predicatiu, en comptes d’un atribut. Un predicatiu sovint és una segona predicació, una predicació secundària, que, en el cas d’adjectius expressen qualitats no permanents:
Na
Júlia va entrar (SUB + V)
Na
Júlia va entrar contenta (SUB + V + PREDICATIU)
Hannibal princeps in proelio ibat, ultimus excedebat, Hannibal entrava en combat el primer, i en sortia el darrer.
seria possible una acumulació de
predicatius:
Hannibal iuvenis unus laetus primus in proelium ibat, Hannibal de jove
era l’unic i el primer que entrava en combat.
o participis predicatius:
Lucius Petrodius aquilifer pro castris fortissime pugnans occiditur, El portaestendard Luci Petrodi cau mort lluitant durament davant el campament.En tots aquests exemples, el nominatiu és el cas del subjecte, de l’atribut i també del predicatiu, sempre que ho sigui del subjecte.
|
sum copulatiu |
sum locatiu |
altres copulatius |
|
Filius
tribunus fuerat |
Canis
erat in horto |
Cicero
appellabatur pater patriae |
Un verb transitiu completa el seu significat amb un complement necessari:
Romulus
Romam condiderat, Ròmul havia fundat Roma.
Filius
patrem occiderat, el fill havia assassinat el pare.
on
*Filius
occiderat, * El fill havia assassinat..., no seria gramatical, resta incomplet.
Açò
no ocorre amb els intransitius:
Sol
lucet, el sol lluu.
Pater
dormit, el pare dorm.
Tanmateix, transitiu/intransitiu sovint formen una gradació. El verb ‘morir’ és sempre instransitiu, i ‘fer’ és sempre transitiu.
Pater arabat, el pare llaurava.
és gramatical, tot i sense complement: tots entenem que llaurava els camps, una tanca, un hort..., tret que un poeta escrigués que “llaurava el teu cos”, però açò és una altra història, que té el seu propi encís.
3. Complement directe.
En acusatiu, és el més freqüent en els verbs transitius. Tanmateix, en el cas d’un únic complement alguns verbs poden regir altres casos: datiu, ablatiu, genitiu.
homini
servio, (dat.)
hominis
misereor,(gen.)
Utitur
Cicero bona valetudine, (abl.)
Alguns
verbs poden regir dos acusatius:
Orator
docebat pueros graecas disciplinas, l’orador ensenyava als al.lots doctrines
gregues.
El
predicatiu que més amunt acompanyava el subjecte (1, a,b,c,d) també pot acompanyar
el complement directe, i, per tant, novament trobam dos acusatius:
Senatus
Pompeium putabat optimum ducem, El senat considerava a Pompeu
el millor comandant.
A un altre lloc tractam les oracions en funció de complement directe (vid. sinopsi dels règims verbals, sintaxi de l’infinitiu)
4. Complement indirecte, complement de nom, circumstancial,...
Altres complements no necessaris formen part de les oracions (complements també anomenats no nuclears, satèl.lits, perifèrics,...): dèiem que sol lucet, el sol lluu, ja és una oració completa, però podria admetre molts complements no necessaris gramaticalment:
A primera hora del matí el sol d’estiu lluu intensament per tota la plaça.
Així, tenim complements:
1.Dins l’òrbita dels sintagmes nominals: El complement de nom, en cas genitiu:
2.Dins l’òrbita del predicat verbal: el complement directe (acusatiu),
complement indirecte (en cas datiu).
3.Dins l’òrbita d’un sintagma, o de tota l’oració:commplements circumstancials (adjunts, disjunts, etc..), essencialment l’ablatiu, però també l’acusatiu, un i altre amb o sense preposició.