ESTADA A MENORCA

3 de maig. Setè dia.
Avui marxem. Ahir, festa grossa.

El Josep Maria Quadrado ens va obsequiar ahir amb una vetllada on hi van participar alumnes velo-bici juntament amb altres alumnes que s’hi van afegir. Vam veure alguna cara coneguda de velo-bici d’anys anteriors que es van voler sumar a la festa.

Hi va haver actuacions musicals i parlaments que volien deixar clar que aquest és un projecte ben consolidat que depèn de la participació activa de tots els implicats i que tothom estava molt satisfet i content.

Algunes mares ens van fer un ball molt vistós i divertit, desprès, van aprofitar que els professors érem dalt l’escenari per repetir el ball amb nosaltres. Vam caure en el parany i ja ens tens ballant tots junts, dalt l’escenari. Bé, em sembla que vam fer una mica el paperina.

Avui matí, després de fer les compres obligades, o no, hem marxat cap al port de Ciutadella. El comiat ha estat llarg i humit, això que feia sol. N’hi havia alguns que amenaçaven d’estripar la targeta d’embarcament per poder-se quedar.

Ha estat un comiat molt emotiu amb tots els nois i les seves famílies satisfets i agraïts.

La satisfacció i l’agraiment és compartit i mutu.

Moltes gràcies a tots per la vostra participació en el Velo-bici.cat 2014.

Salut i molta velo

Ignasi i Lluís.

 

2 de maig. Dia sisè.
Avui toca la última de les cinc etapes previstes. El dia s’ha aixecat núvol i plujós. No plou massa però fa nosa. Els nois i noies estaven esperançats en que no sortiríem a pedalar però no ha estat així i un cop feta la presentació de la ruta per part dels alumnes guia ens hem disposat i preparat a sortir. L’exposició ha estat molt bona. Això ho fan molt bé.
La ruta d’avui ens portava a la costa nord de Ciutadella, una ruta molt maca i no gens difícil, ideal per acabar el velo-bici.
Hem sortit amb pluja fina però aviat ha parat. Al cap de poc hem tingut una baixa, una de les nostres ciclistes s’ha retirat per una indisposició. L’hem carregat al cotxe, ella i bicicleta i endavant. Dins el cotxe n’hi havia quatre a part del xofer. Quatre ha estat la mitjana de la setmana.
Avui el ritme era millor, no feia calor, els nois havien descansat, era l’últim dia, no sé... hi havia ganes. Un cop superat els trams d’asfalt amb més risc, ens hem plantat a la Cala Pilar a l’hora d’esmorzar. Vistes espectaculars a sobre d’un penyasegat amb la platja a baix.  Terra vermella, sorra ocre, mar blau intens, cel blau i el verd dels nostres mallots. Un espectacle i energia per carregar piles.
La següent parada l’hem fet al Macar d’Alfurinet. Un macar és una platja de gegants, els grans de sorra són pedres rodones i grans com síndries de color vermell. Aquest macar es troba en un lloc inhòspit de Menorca, solament s’hi pot arribar a peu o bicicleta. El camí de Cavalls hi passa per la vora. En aquest indret hem fet una activitat de neteja del litoral. Cada any la fem. Aquest és un lloc de costa molt obert i al llarg de l’any s’hi acumulen deixalles de plàstics provinents de diferents embarcacions portats pel mar. És una activitat de conscienciació ecològica i que no tots els nois s’ho prenen com el que és. Cada any se sent: “jo no he vingut a Menorca per recollir basures”. Solem recollir tres o quatre bosses d’escombraries de les grans i les deixem allà. Els de costes ho van a recollir.
Seguim Camí de Cavalls en direcció Ciutadella i ens trobem la platja d’Algaiarens, La Vall com en diem per aquí. Una de les platges més absolutament definitives de Menorca. Un lloc per assaborir-lo fins al final. No ens hi hem banyat, normalment ho fem, perquè feia bastant de vent i el mar no estava prou segur. Aquí hem deduït que demà tindrem una tornada per mar no gaire tranquil·la. Bé, en aquest fantàstic indret hem dinat i en comptes de continuar Camí de Cavalls amunt com assenyalava la ruta fins a Cala Morell, hem decidit anar cap a Ciutadella directe. L’alegria dels nois ha estat molt gran, res, al cap de mitja hora érem a  l’entrada de Ciutadella. Hem travessat el poble i arribat a l’institut abans de les cinc de la tarda. Fins avui mai havíem acabat abans de les set.
La setmana ciclista ha estat extraordinària, no hi ha hagut accidents greus, ni avaries que no es poguessin solucionar ni ferides que no es poguessin curar. Crec que tots els participants han donat tot el que han pogut i superat totes les dificultats. L’ambient al llarg de tota la setmana ha estat d’una correcció exquisida. Els nois s’han adonat que estan fent una cosa important i la sintonia amb el grup és absoluta. No hi ha el grupet d’aquí o el d’allà, estan tots barrejats i tots interactuen amb tots, des del primer dia el grup ha superat els individualismes i les dinàmiques de parelles d’intercanvi, s’ha sentit a dir: “si tornem a l’estiu o quan sigui, no serà el mateix perquè no hi serem tots”. Crec que ho han entès.
A les nou hi ha una festeta de comiat amb actuacions musicals i espectacles variats. Els pares ens han preparat alguna sorpresa. Demà marxem. Ja us explicarem.

Salut i molta velo
Ignasi i Lluís

 

1 de maig. Dia cinquè.
Després d’una nit gairebé en blanc per alguns, bé, per alguns no, per la majoria dels nostres esforçats ciclistes, hem començat la ruta amb menys bicicleta de totes les que ens han preparat. Menys bicicleta no vol dir que haguem acabat d’hora no, arribàvem a casa a les vuit de la tarda.
Ha estat un dia molt intens. A les set del matí s’ha tocat diana i lentament ens hem posat en funcionament. Es veu que a la nit alguns-molts han fet de les seves, res desagradable, i han preferit dormir el menys possible la qual cosa s’ha notat al llarg del dia per la poca corda que tenien.
Les poques hores de son no els han impedit de visitar la central tèrmica que Endesa té al Port de Maó i escoltar les interessants explicacions dels seus tècnics.
Més tard ens han portat en bus fins a la fortalesa de La Mola, situada a la punta més oriental de Menorca, a la bocana del port de Maó. Imagineu-vos una fortalesa semblant, però més gran, al castell de San Ferran de Figueres. Dins d’aquest recinte hem realitzat una prova d’orientació per equips en la que s’havien de trobar una sèrie de punts dins la fortalesa i un cop trobats havíem de respondre una pregunta referent als continguts explicats pels guies i a més havíem de superar una prova. Ha estat molt divertit i molt interessant. Els guanyadors han estat un grup de pares que tenien molt d’interès a quedar per davant del grup dels professors que han quedat segons. Dins el primer grup de nois que ha superat totes les proves han arribat poc temps després. Ha estat una prova molt divertida i tots els nois s’ho han pres amb molta dedicació.
A la tarda tocava remar. A fora del recinte de la Mola teníem una trentena de kayaks preparats per fer una travessa dins el port de Maó. La veritat és que ho han fet molt bé i han après la tècnica ben aviat. Més d’un ha anat a l’aigua, primer sense voler, desprès la cosa ha anat a més i com que tenien confiança amb l’embarcació han començat a esquitxar-se amb les pales i finalment s’abordaven els uns als altres per fer-se caure al mar. No semblava que a la nit no haguessin dormit. Un cop a terra hem agafat bus cap a Ciutadella i ara si, silenci absolut durant tot el trajecte. Nones nones.
Demà ens queda la última etapa. Una etapa fàcil per la costa nord de Ciutadella. Diuen que ha de ploure però jo crec que la farem igualment.

 

30 d’abril. Dia quart.
La d’avui ha estat una etapa molt dura i intensa amb descansos curts i visites molt interessants. La ruta ha transcorregut per la costa nord de Menorca. Ha fet molta calor i el cansament s’ha començat a notar.
Després de pedalar una miqueta hem visitat la finca de Montgofre, lloc inèdit en el velo-bici i també per a la majoria de menorquins. En aquesta finca hi ha la seu de la Fundació Rubió-Andromaco. El senyor Rubió va ser un senyor que va fer fortuna amb la industria farmacèutica i en vida va crear aquesta Fundació per promoure la Cultura a Menorca. La finca de Montgofre era casa seva en les seves estades a Menorca. És una casa plena d’objectes curiosos i anècdotes divertides d’aquest personatge controvertit de Maó.
Aquesta finca té un accés per terra a una platja, s’arenal de Montgofre. En condicions normals només hi tenim accés per mar ja que el camí pertany a aquesta finca i normalment està tancat. Ens l’han obert i hem pogut visitar una platja que pocs menorquins han trepitjat mai. Qui s’ha volgut banyar ho ha fet i de nou en ruta. Era ja gairebé hora de dinar i el lloc previst per fer-ho era lluny. En Pere Ferrer ha premut l’accelerador i després d’uns quants puja i baixa, d’uns quants “Ignasi hi falta molt?” i d’uns quant quilòmetres dins el Parc Natural de s’albufera des Grau, hem arribat a la Cala de sa Torreta i altra cop, bany, dinar i torna a partir. Tot el camí era una autèntica meravella sensorial i paisatgística, per allà hi havia uns éssers que no paraven de dir “tinc set, quan arribarem?” “quan hi falta?” “no podríem parar aquí?”. En aquesta època de l’any es veu que n’hi ha molts d’aquestes criatures.
Ens esperava una pujadeta molt cruel per fer després de dinar. Hem suat una mica però l’hem pujat. A dalt hem pogut visitar un altre poblat prehistòric amb taula inclosa. El nivell d’atenció va caient en picat i costa molt d’arrossegar-los d’un costat a l’altre. En bicicleta encara ens salvem però quan van a peu no hi ha manera de fer una passa.
El tram final de l’etapa era per asfalt. Un caminet rural, “es camí des Puntarró”, ens ha dut fins a la casa de colònies de Son Putxet. Allà se’ls han passat tots els mals. Un grup de pares voluntariosos estava preparant el sopar: macarrons bolonyesa, tall de carn a la planxa, amanida i macedònia de fruita. Tot un luxe.
Abans de sopar però, havíem de fer grups de treball, això vol dir, grup de parar i servir sopar, grup de parar taula per l’esmorzar de l’endemà, grup per rentar els plats del sopar, grup per netejar les dutxes i els lavabos i un grup per desparar taula i netejar el menjador. Un cop realitzades aquestes feines hem constatat que això de rentar plats no és el seu fort i la neteja de dutxes i lavabos també té les seves mancances però bé tots han complert amb la seva tasca amb molta dignitat.
Tornem al sopar. Durant la ruta us he comentat que hi havia molts gemecs i que estaven molt cansats, doncs noi, ha estat asseure’s a taula i allò semblava un guirigall insuportable, després erem nosaltres els que gemegàvem del soroll que hi havia allà dintre. De tant en tant havíem de sortir a fora a descansar les orelles i tornar a entrar altra cop a la cridòria.
Us he de dir que n’hi ha uns quants dels nostres que no mengen gens i si ho fan, ho fan de mala gana
Un cop sopats hem fet una mica de vetllada musical amenitzada per en Franz, un company de tercer d’ESO que gairebé va ser velo-bici i que ha vingut a passar la nit amb nosaltres, ens ha tocat la guitarra i cantat. Un noi molt maco. Més tard hem intentat fer una cacera de xibeques però la cosa no ha anat gaire bé i no n’hem caçat cap. I alà, a dormir. Eren les dotze passades.
Hem muntat guàrdia una estona fins que la cosa semblava tranquil·la. Els punyeteros ens l’estaven jugant. Es veu que hi havia connexions entre les habitacions dels nois i noies per via exterior, per les finestres i nosaltres roncant dins la nostra lleonera. Cap allà a les quatre ens ha despertat el soroll de festa que estaven fent. Hem anat a posar ordre i la veritat és que hi havia un estat d’animació molt contundent. No hem volgut comprovar qui dormia i on per no embolicar-ho més encara però sembla que s’ho han passat molt bé.

 

29 d’abril. Dia tercer.
Que quedi clar i que ningú digui el contrari: MENORCA NO ÉS PLANA.

Dit això comencem. L’etapa d’avui haurà estat la més llarga de les que ens oferiran els menorquins del Quadrado. La ruta ens ha portat a trepitjar una gran part de la costa sud de Menorca. Cales fantàstiques, vistes esplèndides, dificultat déu n’hi do i unes quantes avaries de cadena. Les bicicletes necessiten neteja i greix. Els ciclistes necessitem, entre altres coses, molta crema solar. Algun dels nostres ciclistes ha canviat de color i no se’l reconeix.

Els temes del dia eren, el turisme i el seu impacte sobre l’illa, geologia de Menorca, Barrancs de Menorca, Basílica Paleocristiana de Son Bou. Les exposicions dels diferents temes han estat molt bones i els alumnes menorquins ho han fet molt bé. S’ha de dir que això ho treballen molt bé.

Un cop acabades les exposicions dels temes hem esperat a la policia local que ens tornés a treure del poble i això ens ha fet esperar una miqueta. Hem agafat el Camí Vell i hem fet camí cap a Cala Galdana. A mig camí hem tingut la primera baixa del dia. Una de les nostres ciclistes ha hagut d’abandonar per molèsties al genoll. Ja venia lesionada i ha estat qüestió de temps. Cap problema. Les hem ficat dins la furgoneta, a ella i la seva bicicleta, a fer companyia a les dues lesionades que ja tenim. Al llarg del dia ens hem anat veient igualment.

Hem arribat a Cala Galdana. Quarta platja de la setmana. Preciosa, tranquil·la, una joia. Potser per això va ser de les primeres platges que es va urbanitzar allà fa més de quaranta anys. Hem esmorzat a la platja i recuperat unes miques de forces. Eren quarts d’onze i feia ja estona que se sentia: “Ignasi, falta molt per esmorzar?”

A Cala Galdana hem perdut una altra ciclista de les nostres, no per lesió i si per indisposició. Bé, la furgoneta començava a estar plena però hem fet espai i ja en són quatre.

Seguint una mica més enllà hem trobat Cala Mitjana. Cinquena platja de la setmana. Abans d’arribar-hi hem aprofitat el temps de reparació d’una punxada per visitar una pedrera de marès abandonada. El marès és la pedra calcària predominant en el sud de Menorca.

Seguint ruta hem pujat i baixat uns quants cops. Cada cop que baixàvem ens trobàvem una platja tan maca o més que l’anterior. A la segona baixada de barranc hem trobat Trebalúger. Cinquena platja de la setmana i una altra de les nostres perles. Aquí ens hem parat una bona estona i ens hem pogut banyar tant com hem volgut, o pogut. L’aigua encara està molt freda. No sé com aquests nois aguanten tanta estona dintre.

Seguint ruta hem fet pas testimonial per Cala Fustam i Cala Escorxada. Sisena i setena platges de la setmana. La ruta hi passava a la vora i hem aprofitat una reparació mecànica per fer-hi un ratet. Finalment hem arribat a Binigaus. Vuitena platja de la setmana. Hem dinat, els nois tots al sol, els profes ens hem buscat una ombra. Algunes noies que mai en tenen prou s’han tornat a banyar.

A partir d’aquí el terreny s’ha tornat més amable amb el sofert ciclista i ha deixat de pujar i baixar. Hem travessat Sant Tomàs per arribar en un moment a Son Bou. Novena i desena platges de la setmana. A aquestes dues gairebé ni les han mirat. Hi havia saturació i moltes ganes d’arribar. Son Bou ha estat el nostre final d’etapa. Encara hi ha hagut temps per visitar la Basílica Paleocristiana i fer-nos un parell de fotos pel diari. Em sembla que demà sortirem pel diari Menorca.

La tornada a Ciutadella l’hem fet en bus. En Pere Ferrer ha agafat el micro i pel camí els anava donant instruccions a tenir en compte per demà que dormirem fora i dema passat. A l’arribada a l’institut ho ha hagut de repetir tot perquè es veu que dins el bus tothom dormia i no han sentit res.

Demà començarem a recórrer la costa nord i farem nit a una casa de colònies de l’interior de l’illa. A veure com va. Em sembla que hi haurà sorpreses.

Salut i molta velo
Ignasi i Lluís.

 

28 d’abril. Dia segon.
Avui la primera ruta del velo-bici menorquí ens ha deixat veure una part del Camí de Cavalls del sud de Ciutadella. Unes platges que a l’estiu estan atapeïdes les hem fet nostres una estona. Hem vist també un poblat talaiòtic i una granja on s’hi fa formatge i tenen (això ens han dit) 23000 gallines i un parell de cavalls.
Després de les presentacions de les rutes i dels seus continguts (ho fan molt bé), la policia ens ha ajudat a sortir de Ciutadella per anar cap a la costa sud de Ciutadella. No és que no sabéssim sortir del poble no, és que com que érem cap a 60 ciclistes i era hora punta, ens paraven el trànsit perquè poguéssim circular amb seguretat. A més, avui ens ha acompanyat els pare d’en Joan Barea que és policia municipal i ho havíem de fer bé.
La primera parada l’hem fet al Poblat de Son Catlar, un poblat emmurallat de l’edat de bronze, molt abans que arribessin els romans. Al llarg de la setmana tindrem ocasió de veure’n algun altre. Les explicacions dels alumnes guia, molt resumides, eren seguides per la resta de concurrència amb molta atenció.
Una mica més endavant hem trobat el mar, a Menorca és fàcil trobar-se’l. Hem enfilat el Camí de Cavalls i ens hem plantat a Son Saura, la primera platja de la setmana, en un instant. Encara no havíem arribat els últims i ja n’hi havia dins l’aigua. Pel camí els vostres fills s’han trobat per primer cop amb les pedres de Menorca. Crec que els hi ha quedat clar que Menorca és plana però no és llisa. A Son saura hi hem fet un parell d’hores ben bones i després de dinar hem reprès la marxa. Hem tret pilotes, pales, hem muntat un camp de voleibol i, un any més, els professors hem sortit contundentment guanyadors d’un partit amb els alumnes sense suar gaire.
Un cop dinats, hem enfilat cap a Es Talaier, segona platja de la setmana, l’hem visitat i prou, sense bany. Una mica més endavant hem trobat Cala Turqueta, tercera platja de la setmana, una de les nostres perles. Aquí hem abandonat, per avui, el Camí de Cavalls i hem tornat cap a Ciutadella.
Just abans d’entrar al poble hem fet una visita a s’Hort des Pont, una finca on fan formatge i ous. El formatge, boníssim. Els ous, frescos. Tots dos presents a gairebé tots els comerços i supermercats de l’illa. Aquí ens han ensenyat com fan formatge i com recullen cada dia els ous que fan 23000 gallines, com els classifiquen, envasen i comercialitzen. A fora, al pati ens han tret un cavall de raça menorquina i els que han volgut i pogut han pujat a sobre, a pèl, sense sella. No és fàcil. La finca l’explota la família de la Núria Bosch, una de les nostres ciclistes.
Amb tot això a l’esquena hem entrat a Ciutadella per acabar la primera de les cinc rutes. Molt bé per tothom.
Demà recorrerem altre cop la costa sud de l’illa en una etapa molt llarga.

Salut i molta velo
Ignasi i Lluís


Si parleu amb els vostres fills, els hi heu de dir que es posin crema pel sol. Estan tots ben vermells. Bé tots no, en Karamjot no hi està gaire.

 

27 d’abril. Dia primer.
Avui el retrobament no serà fins al vespre, ens espera un llarg viatge ple d’emocions contingudes que probablement esclataran a l’arribada a Ciutadella. Mentrestant, nervis.
L’anada amb bus fins a Barcelona ha estat molt plàcida, bàsicament perquè encara estàvem tots mig adormits. Així i tot s’ha sentit l’inevitable: “Ignasi, digues-li al xofer que posi música”. Està clar que no es pot dormir tranquil.
Arribada a Barcelona sense incidents. Descarregada de ciclistes amb el seu corresponent equipatge i la seva bicicleta i ja els tenim fent camí cap a l’entrada del barco. Més d’un amb no poques dificultats, això d’anar amb maleta, motxilla i bicicleta encara no ho hem entrenat. Ens ho apuntem per la propera edició del velo-bici.
El barco estava boni ple, des de fora no ho semblava, i ens hem col·locat com hem volgut i pogut després de desfer-nos de les voluminoses maletes guardadetes totes juntes. Això ens ha donat més llibertat de moviments i hem gaudit d’aquesta llibertat de moviments durant onze hores. Us he de dir que, ara mateix, estem ben alliberats i ben moguts. Hi havia una sala de cinema. Em sembla que algú ha vist més de tres pel·lícules. O ha dormit durant dues o tres pel·lícules.
L’arribada a Ciutadella ha estat molt maca. Ha estat molt maca perquè teníem moltes ganes de veure els nostres companys menorquins que ens han rebut amb molta il·lusió i alegria i també per alliberar-nos de la llibertat de moviments de la nostra estada al barco. Els pares i mares estaven més nerviosos que els nois, volien conèixer qui viuria amb ells aquesta setmana. Ens han obsequiat amb una bereneta de coques i pastes del país després que el director de l’institut ens hagi donat la benvinguda.
De moment el comportament és exquisit. Estem molt satisfets de com ha anat la jornada.
Demà ens espera la primera pedalada que ens portarà a visitar les platges de sud de Ciutadella. Entrarem en contacte amb la roca menorquina.


Salut i molta velo
Ignasi i Lluís

 

.

DIARI DE L'INTERCANVI

Dimecres 26 de març de 2014

Per començar ens hem de disculpar per haver faltat a la nostra cita dimarts, però aquest dia vam sofrir una horrible calamitat, que els vostres fills/es van patir com una agonia pitjor que totes les costes que han pujat: no hi havia bona cobertura a la casa de colònies on hem passat la darrera nit. Ahir vam dur a terme la tercera ruta del intercanvi, de Santa Coloma de Farners a les mines d’Osor, de 35’4 km de recorregut. Vam partir del institut sobre les 9’30 del matí cap a Castanyet, des d’on vam començar una dura ascensió pel Massís de les Guilleries. El paisatge era molt polit, amb un frondós bosc format sobretot per castanyers, com indica el nom del paratge. Vam passar pels masos de L’Albó i El Pedró i, finalment, vam arribar a la meta més esperada fins ara, el mas de El Sobirà, a una alçada aproximada d’entre 800 i 900 metres. A El Sobirà vam dinar en un restaurant molt acollidor, que va obrir especialment per a nosaltres, ja que només ho sol fer els caps de setmana (per cert, és molt difícil menjar allà sense reservar, pel que ens van dir). Vam menjar amanida catalana i botifarra a la brasa, tot molt bo. Seguidament, l’Elvis Mallorquí (sí, es diu així), un professor de l’IES Santa Coloma especialista en història medieval i que ha publicat alguns estudis sobre El Sobirà, ens va fer una explicació sobre els seus orígens i la seva importància històrica dins de la comarca. Gran part del capvespre el vam dedicar a efectuar un llarg descens fins a les mines d’Osor en companyia d’una pluja intermitent i d’un gran amic seu, el fang. Pel camí ens vam parar a visitar un pou de glaç i vam veure la MAT, una infrastructura elèctrica que no desperta grans simpaties per aquestes terres. A la casa de colònies vam tenir alguns problemes amb les dutxes, els quals finalment es van poder solucionar. Després de sopar (sopa i truita) els al·lots/es van poder gaudir de temps lliure a la “discoteca” que els hi va muntar en Martí, l’encarregat de la casa. Allà van celebrar l’aniversari d’en Rafa Anglada i de l’Olga, una alumna gironina. Després de l’esvalotament reglamentari que això va generar vam anar cap a dormir, i val a dir que no va anar gens malament. La ruta que n’Ignasi havia dissenyat s’havia assegurat de que això fos així. Avui s’ha tocat diana entre les 7’30 (pavelló masculí) i les 8 (pavelló femení). Després d’endreçar les habitacions, fer la presentació de la ruta, revisar i carregar velos i berenar, hem partit amb un bus al Santuari del Coll, on començava la ruta d’avui, de quasi 40 km. Allà ens hem trobat amb una sorpresa ja que, per primera vegada en la història dels intercanvis Bike coast bike i velo-bici.cat, hem començat a pedalar en companyia de la neu (una altra de les novetats històriques destacables és que ahir vam tenir la primera lesió lleu per cossa de cavall). No ha durat gaire, però ha estat tota una novetat. Avui ha estat una etapa bàsicament de descens, la major part d’ell en direcció al Pantà de Susqueda, tot i que també hem passat pel Coll i el mas d’en Serrallonga, afamat bandoler que va fer les seves correries per aquestes terres durant el segle XVII. Un cop al Pantà de Susqueda, al qual li hem donat mitjà volta pel seu costat, hem visitat la seva enorme presa i allà hem dinat. Després de fer això hem continuat el descens cap a Anglès, on ens ha recollit el bus que ens ha portat a Santa Coloma amb un poc de retard sobre l’hora prevista, el qual ha suposat un motiu de nerviosisme ja que avui és el gran dia: els al·lots deuen estar, mentre redactem aquest escrit, gaudint de les càlides i “bombolloses” aigües del Magma. S’ho mereixen!!!!! Per cert, nosaltres hi vam anar dilluns (ens volíem relaxar i no se si avui hauríem fet això).

Dilluns 24 de març

Avui hem completat la segona ruta d’aquesta edició del velo-bici, la Ruta de les ermites, de 27’3 km de distància per la part muntanyosa a l’est de Santa Coloma de Farners.

La jornada ha començat, com cada dia, amb la presentació de la ruta i dels seus continguts per part dels guies gironins, seguida de la preceptiva revisió de velos i material. Els professors hem donat algunes instruccions per a millorar alguns aspectes de la ruta d’ahir que, com és normal, al ser la primera i la més “nerviosa”, tenia coses que rectificar. La cosa ha tingut efecte, ja que avui tot ha anat bastant més rodat. Hem partit passades les nou en direcció al veïnat de l’Esparra, passant pel Parc de Sant Salvador. Després de carregar forces en aquest indret hem començat el “temut” ascens a l’ermita d’Argimon, on els nostres alumnes han pogut posar en pràctica tot l’entrenament rebut abans de partir. Mentre gaudíem tots de les privilegiades vistes d’aquesta contrada hem berenat. Després de fer una bona estona a Argimon hem baixat per una trialera i hem anat pujant fins al monestir del segle XIII de Sant Pere Cercada, una de les més preuades mostres de l’època romànica en aquesta zona. Allà hem dinat. Seguidament hem posat rumb al castell de Farners i a la seva propera ermita. Hem passat una bona estona dalt de la seva torre fent fotos del paisatge i del turó del vent, lleu elevació que hi ha just al seu davant. Després d’això hem començat el descens fins a Santa Coloma de Farners, ja que el temps corria i teníem el compromís d’assistir a l’acte amb l’alcalde d’aquesta localitat a les 18’30. I allà hem anat després de passar tothom per la seva casa i fer la merescuda dutxa post-ruta.

Demà hem quedat tots a l’institut a les 8, cadascú amb la seva maleta preparada per a l’estada nocturna a la casa de colònies d’Ossor, on pernoctarem després de la pujada a El Sobirà. Fins d’aquí dos dies (demà no podrem fer la crònica, ja que serem a la dita casa de colònies).

Diumenge 23 de març

La jornada d’avui ha començat amb una bona notícia ja que, en contra del que deien les previsions, ens hem aixecat del llit amb un dia fantàstic, amb sol i cel seré. D’aquesta manera, hem pogut iniciar la ruta sense problemes.

Després de les preceptives presentacions i revisions de les velos hem partit sobre les 10 del matí disposats a afrontar la primera ruta del velo-bici 2014, que ens havia de portar a fer un trajecte de 37 km per la Plana de La Selva que, tot sigui dit, ha presentat un aspecte sensacional, tot tenyit de verd i d’altres colors.

Després de passar per Vilobí d’Onyar ens hem dirigit cap al primer lloc significatiu de la jornada, el volcà de la Crosa, un volcà inactiu convertit en un preciós espai d’interès natural. Després de donar un passeig pels volts del seu cràter i fer una breu aturada a la petita capella romànica de Sant Llop, ens hem dirigit cap a una explotació agrària dedicada al cultiu de l’avellana, producte típic d’aquesta zona. Allà, en Pere Arbonès, un empleat de l’empresa, ens ha fet una exposició molt treballada sobre el funcionament de l’explotació, la seva mecanització i els seus problemes, ja que es tracta d’una activitat econòmica en retrocés degut a la forta competència d’altres països, sobretot de Turquia.

Un cop hem acabat aquesta part de la ruta i, com era d’esperar, el temps ens ha fet un canvi i ha començat a ploure, tot i que no ha estat una pluja gaire forta i no ens ha impedit seguir amb la ruta. Sí que hem hagut de canviar el paratge on havíem de dinar a l’aire lliure, la resclosa d’en Borra. Les famílies gironines s’han mobilitzat i han aconseguit un fenomenal espai a resguard de la pluja on hem pogut dinar molt còmodes.

Després de dinar ha parat la pluja i ha tornat el sol, així que ens hem dirigit cap a Brunyola, un petit nucli de població on destaca el seu castell. De baixada de Brunyola, direcció a Santa Coloma, hem patit un parells d’accidents que ens han aturat un poc. Així, avui la ruta ha acabat sent un poc accidentada i, tot i l’ensurt inicial, tot ha acabat bé i sembla que els al·lots implicats podran seguir gaudint de l’estada, tot i que ja veurem si demà li convé descansar a algun.

Bé, així ha acabat la ruta d’avui. Demà a les 8 al institut i afrontarem la segona, la ruta de les ermites.

Primer dia d’intercanvi

El viatge a Barcelona i la presentació dels alumnes.

De moment tot funciona d’acord amb el previst. Durant el viatge hem tingut molt bon temps, el vaixell un poc petit i vellet, però tot i que vàrem sortir de Ciutadella amb una hora de retard, l’arribada a Barcelona va ser ben puntual. També vam poder fer una visita al pont de comandament on l’oficial de guàrdia ens va mostrar i explicar el funcionament dels principals instruments que fan servir per la navegació.
A l’arribada a Barcelona ens ha tocat un poc de feina, la furgoneta que va a cercar les velos és un poc petita i hem hagut de pujar totes les maletes a dalt del bus per ficar la “bodega” plena de velos.
Una horeta de carretera fins a Santa Coloma i com sempre la primera trobada ha sigut ben emocionant. Pares i alumnes ens esperaven al  davant de l’institut.  Les al·lotes molt més expressives mostrant la seva alegria i emoció, els al·lots un poc més tímids i distant intercanviaven les primeres converses.
A la Sala Multifuncional de l’institut hem rebut la benvinguda de la directora, na Dolors, hem fet la presentació formal de totes les parelles i hem entregat els mallots als alumnes i professors de Santa Coloma.
Ja tard, els pares han preparat un refrigeri a l’entrada del centre i cap allà a les 22:30 tothom marxa cap a casa. Ens despedim fins diumenge. Dissabte és dia d’estada amb les famílies. Esperem que diumenge les previsions climatològiques ens siguin prou favorables per fer la ruta prevista. Ja us ho contarem.
Ah, hem pensat molt amb el Xec Florit. Ens hauria agradat molt que hagués pogut venir. El notarem a faltar durant tota la setmana.

.