INTERCANVI VELOBICI. ESTADA A SANTA COLOMA DE FARNERS

Detalls

Publicat el Dilluns, 11 Març 2024 08:55

CRÒNICA DE DIVENDRES DIA 15 DE MARÇ. GALERIA DE FOTOS aquí

Benvolgudes famílies,

Escrivim aquesta darrera crònica des del vaixell de camí cap a Menorca amb una sensació ben estranya, mala d’explicar… Estam alegres per tot el que hem viscut i conegut, però, evidentment, també tenim una bona dosi de tristor i d’enyorança al cos.

En qualsevol cas, l’últim dia també ha estat d’allò més intens. Al matí, abans de pujar cap a l’ermita de Farners, un grup d’alumnes ens ha explicat que allà dalt hi faríem una cursa d’orientació en grups de quatre. Enhorabona, al·lots i al·lotes, per totes les presentacions d’aquests dies!

Els professors i les professores hem estat en un dels vint-i-cinc equips participants en aquesta cursa d’orientació. Per aquest motiu, durant un parell d’hores, hem baixat de les velos i ens hem divertit d’allò més anant a cercar les deu fites i responent les preguntes que hem trobat a cada una. Des d’aquí volem agrair als Aligots, club esportiu de curses d’orientació en espais naturals, que ens hagin preparat una prova tan entretinguda! El nom de l’equip guanyador no se sabrà fins que els gironins i les gironines siguin a Ciutadella, però sembla que el grup de profes, grup històricament guanyador d’aquest esdeveniment, revalidarà el títol un any més. Quina manera de córrer!

Cap a la una i mitja, abans d’enfilar la darrera davallada, ens hem fet la tradicional foto d’acomiadament davall un bon sol. El temps ens ha respectat tota la setmana i hem pogut fer totes les rutes previstes, però també us hem de dir que dissabte, quan vam arribar a Santa Coloma de Farners, plovia. I que avui, quan hem partit cap a l’ermita de Farners, també!

Malgrat les dificultats que alguns i algunes podien veure en aquesta darrera davallada, tothom ha arribat sa i estalvi a Santa Coloma. Les famílies han convidat tot el grup de ciclistes a un dinar d’agermanament i de comiat al parc de Sant Salvador, una delícia d’espai a l’aire lliure amb més d’un miler d’arbres, per celebrar l’èxit de la primera part de l’intercanvi. I les famílies també han convidat a dinar l’equip de professors i de professores que aquests dies hem vogat, entre moltes altres coses, amb els vostres fills i les vostres filles. Moltíssimes gràcies!

A les cinc ha arribat el moment que cap jove ciclista volia que arribàs. Ha estat l’hora que n’Ignasi i en Pere fessin els parlaments finals a l’institut, els agraïments a l’alumnat per tot l’esforç, els agraïments a les famílies per la seva generositat i els agraïments al professorat pel seu compromís. La sensació de veure que allò s’acabava ha estat agredolça. D’aquí a set setmanes hi tornarem a ser!

Després, ja us ho podeu imaginar… Les darreres fotos, les darreres besades, les darreres abraçades i les darreres llàgrimes a la sala d’actes. I més fotos, i més llàgrimes, i més abraçades al pati. Aquí defora, una lleugera pluja ha donat a les besades de les noves parelles d’aquests dies un aire de pel·lícula clàssica romàntica. Com ens hem pogut arribar a estimar tant en tot just set dies? Tant de bo que totes aquestes noves amistats perdurin molt de temps!

A les sis, amb les velos carregades de nou al camió de la carn i a l’altre camió, hem començat el camí de dissabte passat en sentit invers, però essent persones diferents del que érem fa set dies gràcies a les intenses experiències viscudes i la generositat de tantes persones.

I és que d’això va el Velobici! D’intercanviar, de donar i de rebre. Els al·lots i les al·lotes, els nois i les noies, intercanvien famílies, intercanvien velos i bicis, intercanvien anècdotes i maneres de dir i de pronunciar. Quan jo faig un xubec, tu cardes una migdiada; jo berén al matí i tu berenes a la tarda; jo no puc i tu no pots pas; a casa tenim un ca i un moix i tu, un gos i un gat; a jo m’agrada el “rem” i a tu, el raïm; a Menorca ens diuen “alerta amb es cotxu” i a Girona, “alerta amb el cotxe”. Aquesta setmana, ha estat habitual, idò, sentir com ciutadellencs, ciutadellenques, colomencs i colomenques repetien paraules i expressions que els han fet tanta gràcia. Els del Santa Coloma ja deien “alerta amb sa bassa” i els del Quadrado, per sopar a la casa de colònies, no volien gaire enciam ni gaire tomàquet de l’amanida. Quin gust, quin goig!, que ens ha fet sentir rallar, parlar!, la gent del Santa Coloma amb l’article salat i la del Quadrado, amb el literari. De totes les paraules que els han confús, us podem assegurar que calces és la que ha donat peu a més malentesos!

Tots aquests detalls tan viscuts i tan sentits que us hem anat explicant en aquestes cròniques són el que fan del Velobici Quadrado-Santa Coloma una experiència que va molt més enllà d’un simple viatge escolar.

Si no hi ha res de nou, el dia 4 de maig ens tornarem a veure al Port de Ciutadella i procurarem ser uns magnífics amfitrions i unes magnífiques amfitriones per tornar-vos generosament tot el que ens heu donat. Gràcies, Santa Coloma de Farners!

Salut i velo!

CRÒNIQUES DE DIMECRES I DIJOUS, DIES 13 I 14 DE MARÇ

Benvolgudes famílies,

A les vuit del dematí, puntuals com un clau, ens hem tornat a reunir a la sala d’actes de l’institut per escoltar les exposicions orals dels grups 3 i 4 de Santa Coloma. Hi hem arribat doblement equipats, amb una motxilla per passar el dia i una altra per passar la nit, perquè avui dormirem a Can Clerc, una casa de colònies que hi ha a Les Mines d’Osor.

Quan els amfitrions de les rutes d’avui i de demà han tingut les presentacions enllestides i hem hagut repassat totes les velos, hem començat a vogar costa amunt cap al coll de Roscall amb la companyia de la fredor matinal, però molt prest l’esforç i el sol de mig matí han fet que ens poguéssim treure molta de roba.

Hem berenat amb unes vistes panoràmiques de Santa Coloma espectaculars que ens han donat força a les cames per continuar vogant. Cap, cap!, dels vostres fills i de les vostres filles no entén per què hem de pujar muntanyes si després les hem de davallar! Costa amunt, hi ha qui ens ha dit que no sabia quant pagaria per fer una redacció, una crònica o qualsevol activitat de destriar diftongs creixents, diftongs decreixents i hiats. Costa amunt, hi ha qui ens ha promès que mai més en la seva vida tornaria a anar en velo o que la tiraria muntanya avall, però, sincerament, pensam fermament que ningú farà res d’açò fins que no hagi acabat el Velobici 2024!

Costa amunt, ha estat més divertit pujar al costat d’en Pere i no d’una altra persona perquè ell explica batalletes que entretenen el personal. Idò, perquè també sigui entretingut vogar costa amunt al costat de qui no pot dir ni piu, hem enginyat un sistema de gravacions perquè qui no pot dir ni piu es pugui penjar un altaveu a la motxilla i pugui entretenir el personal mentre voga costa amunt traient el fetge per la boca! Pares, mares, avis, àvies, qualsevol gravació que pugueu fer serà benvinguda, per si la ruta s’allarga!

Cap al migdia hem coronat el Sobirà i l’alegria d’haver-hi arribat vogant ha estat immensa. Hem dinat a La Taverna del Sobirà, un restaurant de muntanya que ens ha ofert una cuina tradicional catalana en un menjador rústic molt espaiós i molt acollidor. De primer, un bon plat de macarrons amb tomatigat i carn picada. De segon, botifarra catalana i patates. I de postres, un bon iogurt. Per a la majoria ha estat un dinaràs, d’aquells per a llepar-se els dits!

Quan hem acabat de dinar, hem anat a prendre un poc el sol i s’han començat a destapar els primers romanços d’aquest Velobici, una tradició que no ha fallat en cap d’aquests catorze anys d'intercanvi. Aquest mes de març, entre Velobici, Pirena-Thalassa i altres viatges que també hi ha en marxa, en Cupido té una feinada! Entre confidències, rialles i galtes vermelles carregades de vergonya, el temps ens ha passat volant i se’ns ha fet l’hora de tornar a partir, però aquesta vegada amb la roba d’abric posada perquè sabíem que no trobaríem ni una muntanyeta, que aquesta vegada tot seria costa avall fins a la casa de colònies. Hi hem arribat al voltant de les sis.

Una bona bereneta, seguida d’una bona dutxa, ens han restaurat el cos i l’ànima. Abans i després de sopar, hem continuat socialitzant, cadascú a la seva manera. Després, amb les panxes plenes de vianda, ensalada, truita de patata i un altre iogurt, hem anat cap a la sala de ball. Malauradament, però, per problemes tècnics amb el so, no hem pogut posar “Bailar Pegados”, cançó que segurament hauria accelerat l’apropament dels nostres joves enamoradissos.

A mitjanit, hem anat a dormir perquè ja començam a acumular cansament i demà a les vuit del dematí sonarà el toc de diana. Que tothom es posàs en posició horitzontal, apagàs llums i estigués en silenci no ha estat fàcil, però ha estat possible. Amb l’esperança que no ens hàgim d’aixecar una vegada ens hàgim estirat damunt el llit, anam a dormir.

* * * * * * * * * *

Avui, dijous, ens hem aixecat a la casa de colònies d’Osor amb les forces renovades. De la mateixa manera que ens va costar que els vostres fills i les vostres filles es posassin en posició horitzontal, ens ha costat que es posassin en posició vertical. Ahir vespre no volien dormir i avui matí no volien que no els deixàssim dormir. Aaaaaaaaaix… Ha quedat clar, però, que ningú no ha volgut quedar a Osor fins que el Velobici 2025 passàs per allà!

Hem berenat, hem comprovat que les noranta-sis màquines estiguessin bé, han omplert els bidons d’aigua de la font amb el nas arrufat, quines coses!, i tothom ha estat a punt per tornar a vogar. Ahir la furgoneta es va convertir en una espècie de “caravana del amor”, però avui no hi ha anat ningú.

Avui ningú no ens havia dit que la ruta seria fàcil. Avui, fins a la Mare de Déu del Coll, no sabíem que necessitaríem tota l’energia que no sabíem si teníem. Avui, sense saber-ho, hem fet la ruta més llarga de la història del Velobici. Avui hi ha hagut de tot. Avui hem fet fregues amb Trombocid, hem donat ibuprofens, ens hem mirat als ulls, hem fet carícies, hem repartit mocadors de paper, hem eixugat llàgrimes i ens hem abraçat quan ha estat necessari. Hem tractat els vostres fills i les vostres filles com si fossin nostres i pensam que ho hem salvat. Tothom ha acabat la ruta!

El moment estelar del dia ha estat la visita al pantà de Susqueda, un pantà que està més buit que mai. Com pot ser que encara hi hagi persones que no creuen en el canvi climàtic!

Tot i haver batut rècords, tot i haver fet l’etapa més llarga de la història del Velobici, tot i haver fet prop de 60 km, ha estat un dia molt agradable. Al llarg de la jornada hi ha hagut problemes tècnics. Com nosaltres, les velos ja estan ressentides de totes les rutes que tenim dins la motxilla i hi ha hagut força avaries. La majoria han estat menors i en Pere Ferrer les ha solventades de manera efectiva. Està clar que sense en Pere no seria possible arribar cada dia al final de l’etapa amb les velos senceres! I està clar, també, que sense n’Ignasi Català, qui guia i organitza les rutes per la comarca de la Selva, no seria possible arribar a “puesto” sense perdre'ns. Gràcies Pere i Ignasi per fer possible aquest intercanvi inoblidable any rere any!

Després de quinze anys de Velobici gairebé ininterromputs, tal vegada és hora de pensar en la possibilitat d’agermanar les ciutats de Santa Coloma de Farners i Ciutadella de Menorca! Aconseguirem aquest agermanament amb les sinergies afectivo-amoroses que comencen a sorgir?

Demà serà un dia d’emocions fortes, però el camí del dematí el coneixem. El del capvespre serà una altra història.

Salut i velo!

CRÒNICA DE DIMARTS 11 DE MARÇ

Estimades famílies,

La trencacames. Tothom sap que la ruta d’avui, la de les ermites, la religiosa, és una de les rutes amb més pujades i baixades del Velobici. Quantes vegades haurem pujat El Toro i l’haurem baixat avui? Quantes pujades haurem cardat avui? Pas poc que ho sabem nosaltres! -dirien els companys i les companyes de Santa Coloma.

Hem engegat el dia amb la projecció de les tradicionals presentacions de diapositives i exposicions orals per presentar la ruta d’avui. En haver descobert els quilòmetres de pujada, els quilòmetres de davallada, les ermites que veurem i el temps que tindrem avui ha estat el moment de revisar de nou les velos. I sant Tornem-hi!

I, justament, de sants ha anat avui la cosa! Hem visitat l’ermita de Farners, el monestir de Sant Pere Cercada i l’ermita d’Argimon. I, ves per on, tot ho hem trobat dalt de tot de muntanyes molt altes. Quina il·lusió que ha fet als nostres joves ciclistes escalar cap al regne del cel!

Avui ha estat prest que hem tingut la feina feta a l’institut i abans de l’hora prevista hem començat a vogar cap a l’ermita de Farners, el primer objectiu d’avui. Ha estat un tram en ascensió constant, però els vostres fills i les vostres filles han pujat prou bé, tot i el cansament acumulat que portaven del dia anterior. A l’ermita, i amb un bon sol fent-nos companyia, hem fet una aturada molt agradable. Reposada breu, enèsima foto de grup i partida cap al segon objectiu, el monestir de Sant Pere Cercada. Aquí el tram ha estat més dinàmic, amb pendents constants amunt i avall entremig d’un bosc que ens feia dubtar si era el del conte de na Caputxeta Vermella o el dels tres porquets. En aquesta ruta hi ha qui ha lluït, i molt!, la seva destresa amb la velo i hi ha qui ha après a manejar, sí o sí, el canvi de marxes. Aaaaaaix, el canvi de marxes! Al monestir, hem berenat i hem agafat forces per continuar, però abans de tornar a vogar en Jordi, el professor mentor de Santa Coloma, ens ha fet una bona explicació sobre l’important valor social de les ermites des dels temps romànics.

Després de tot açò, amb les piles ben carregades, hem enfilat el camí cap a l’ermita d’Argimon, una de les dues pujades mítiques del Velobici. L’altra és la del Subirà, però aquesta ens tocarà fer-la demà. La d’avui, l’hem superada amb nota, una altra vegada. Qualque estona hem ben estret les dents i… Hem fet el cim! Açò sí, cadascú al seu ritme. Una vegada hem estat dalt, ens hem menjat un bon dinar i, entre rialles, hem enfilat de nou el camí cap a Santa Coloma. No hi ha hagut gaire entrebancs i els al·lots i les al·lotes han agraït que la tornada fos més plàcida que l’anada. Quina xalada que hem fet a la darrera baixada! Açò ens ha fet arribar a l’institut amb un somriure dibuixat d’orella a orella perquè, de les pujades d’abans, ja no se’n recordava ningú!

A les set, després d’una dutxa reparadora, el batle de Vilobí i la batlessa de Santa Coloma ens han rebut a l’auditori per mostrar-nos el seu agraïment cap a totes aquelles persones que han participat en el Velobici, un projecte que va més enllà d’un projecte pedagògic. El Velobici, quan el vivim, de més a prop o de més enfora, és indescriptible perquè el conjunt d'experiències de cada dia fa que totes les vivències siguin molt intenses.

Una altra vegada, salut i velo!

PS. Demà no farem crònica perquè serem a la casa de colònies de les Mines d’Osor sense gaire cobertura. Dijous, però, farem crònica doble!

CRÒNICA DE DILLUNS, 11 DE MARÇ

Estimades famílies,

Avui ja hem començat a vogar i escrivim aquestes línies amb un poc més de cansament que ahir, però amb la satisfacció d’haver superat la primera etapa amb nota. Ha anat tot rodat, amb tots els sentits. Aquí teniu un repàs ràpid del dia!

A les vuit del matí ens hem trobat a l’institut de Santa Coloma de Farners. Primer, la foto de família Velobici 2024 per lluir el mallot encara flamant i un bon somriure. Tot i que de fotos ens n’han fetes moltes i que nosaltres hem triat la millor, podreu comprovar que no n’hi ha cap, cap!, de bona. Està clar que l’haurem de repetir!

Després, els colomers i les colomeres responsables de la jornada d’avui ens han explicat els detalls de la ruta que hem iniciat poc després i que ens ha portat pels voltants de la comarca de la Selva: Brunyola, Sant Adrià, Vilobí, Sant Dalmai…

Hem començat amb força vogant amunt pels primers turonets i els primers pendents. La veritat és que les pujades no són gaire populars entre els nostres i les nostres joves ciclistes, però hem aconseguit fer els 37,7 km que tocaven amb les pujades i les davallades pertinents! El millor que tenim és que sabem que després de les pujades venen les baixades! Al cap i a la fi, tot el que puja baixa!

Enmig d'aquest tour, hem fet una paradeta per escoltar en Pere, un agricultor que sap més de les avellanes que Google. Ves per on, entre moltes altres coses, hem descobert que a banda del Velobici existeix un altre fort lligam entre Ciutadella i Santa Coloma; part del sobrant de producció ve cap a Ciutadella per Sant Joan!
Hem berenat a Brunyola, on òbviament hem arribat després d’una “petita” pujada. Amb les forces renovades hem continuat vogant entremig de boscos que semblaven de contes populars o de faules.

Al voltant de les dues, hem arribat al poliesportiu de Sant Dalmai, on les famílies han posat el vermut i la paella i nosaltres, la gana! En haver dinat, hi ha hagut el repartiment de dorsals per a les velos i unes sobretaules ben polides per continuar agermanant-nos. Mentre dinàvem, sentíem els trons i els llamps d’una tempesta no gaire llunyana que amenaçava de banyar-nos durant la segona part de l’etapa, però res no ens atura. Ens hem posat el “xubasquero” i hem partit creuant els dits perquè l’aigua de la pluja no ens deixàs xops. Ha anat bé! No ens ha caigut ni una gota!

L’etapa ha continuat com sempre al Velobici. Els professors i les professores posam ordre i guiam el grup i els al·lots i les al·lotes en fan de les seves. Avui n’hi ha hagut de tot color! Hem hagut d’exercir de psicòlegs per insuflar moral en moments difícils, d’infermers per dur a terme tècniques de primers auxilis per curar ferides superficials, de mecànics per arreglar cadenes i rodes punxades, per pujar seients o per col·locar cascs. Fins i tot en Pere ha hagut de rescatar una velo que després d’una caiguda insignificant ha anat a parar damunt els fils d’una tanca elèctrica! Ja ho veieu, hem aconseguit defugir de la pluja i dels llamps, però en Pere no s’ha salvat d’aquesta còmica descàrrega elèctrica. Sort que en Pere és un home per a tot! I és que com diu una de les màximes del nostre projecte, al Velobici tot té solució.

I quasi sense adonar-nos-en, hem arribat a l’institut fent broma i amb els vostres fills i les vostres filles fent plans per anar a l’Espai Gironès, un centre comercial i d’oci on, segons diuen els experts, s’hi pot fer de tot! Les al·lotes tenien clar que anirien “de compres”, però els al·lots… A veure què ens expliquen els al·lots demà!

Els professors i les professores hem preferit anar-nos a relaxar-nos unes hores i descansar abans de la ruta de les ermites de demà, una ruta trencacames. Segur que anirà bé, però això ja us ho contarem a la pròxima crònica. No oblideu llegir-la! Promet!

Salut i velo!

CRÒNICA DE DISSABTE I DIUMENGE, 9 I 10 DE MARÇ

Estimades famílies,

Avui iniciam la crònica de l’intercanvi Velobici 2024. Quantes experiències!

Aquests primers dos dies ens han servit per conèixer-nos i establir els lligams inicials. Encara no hem començat les rutes que ens portaran amunt i avall pels boscos de la comarca de La Selva, però hem xalat fent turisme per la ciutat de Girona!

Ja vau veure que dissabte de bon matí el port estava ben concorregut. Segur que, a l’hivern, pocs dies hi ha tanta de gent com ahir! Cinquanta-vuit famílies mobilitzades, si comptam l’expedició del viatge al Pont de Suert, perquè els al·lots i les al·lotes passin una setmana ben especial. El paisatge lluïa maletes ben plenes per fer front a la intensa setmana que ens espera i alumnes amb il·lusió, nervis i moltes ganes de partir. Quan vam haver omplert la furgoneta de maletes, que semblava feta a mida, vam agafar les motxilles i les velos i l’operació d’embarcament i d’acomiadament va estar aclarida. Vam deixar algunes mares i alguns pares amb el cor estret, però amb un somriure d’orella a orella en veure partir un equip tan entusiasta de ciclistes vogant cap a la bodega del vaixell que ens engolia costa amunt cap a una setmana inoblidable.

Ja dins el vaixell, vam colonitzar una sala de butaques durant quasi deu hores. Mòbils a la mà, peus descalços, bosses de patates, auriculars a les orelles, motxilles i jaquetes enterra, jocs de cartes, pel·lícules, deures!, un poc d’avorriment, acudits, vídeos, xubecs, fotos… va ser el que hi va haver dins aquella sala Neptuno. Una bona pel·lícula per a qui es volia divertir amb un grup d’adolescents com a protagonistes, però la majoria de passatgers ja es va preocupar de no quedar a prop d’aquest grup de joves carregat d’energia. Sortosament, però, la calma va ser-hi present durant tot el trajecte i, malgrat i les condicions meteorològiques que hi va haver, el viatge no va ser gaire complicat. Alguns marejos lleus, sí, i alguns tambalejos per anar d’una banda a una altra, també, però res greu.

Després de nou hores de navegació, vam arribar a Barcelona, però es van necessitar quasi tres quarts d’hora perquè ens donassin permís per sortir de la sala i dur les velos fins al camió de la carn i al remolc que havien conduït dos pares des de Santa Coloma de Farners fins al port de Barcelona. Va ser un luxe trobar-los a la sortida de la bodega del vaixell perquè ens vam poder estalviar un bon pop, ja que en aquell moment començava a ploure una altra vegada. Vam haver de tornar a pujar un parell de pisos per recollir les maletes, però el vent bufava a favor nostre i en un instant les vam tenir dins el bus.

Les ganes de continuar la segona tanda del viatge per arribar a Santa Coloma de Farners eren immenses. Quant falta per arribar? -va ser la pregunta del dia. Vam perdre el compte de quantes vegades el vam arribar a respondre! Va ser l’estona de cares de cansament, però també d’il·lusió i de nervis perquè per fi coneixerien en persona els gironins i les gironines després de setmanes de converses per WhatsApp i Instagram. Els càntics de cançons populars ciutadellenques que esperàvem els professors i les professores quan estàvem a punt d’arribar a l’institut de Santa Coloma no van arribar, però la confluència d’adrenalina, emoció, excitació i nervis també es va manifestar, i tant que sí!, amb cares d’expectació, nassos quasi aferrats als vidres de les finestres del bus i crits d’alegria, molts de crits.

En posar els peus a terra, ja us ho podeu imaginar: abraçades i mirades de complicitat, amb converses entretallades pels nervis i l’excitació. El professorat responsable del Velobici de Santa Coloma, com sempre, va fer una feina espectacular d’organització. Companys, companyes, professores, professors i famílies senceres ens van rebre a la sala d’actes i, després d’unes breus paraules de benvinguda de n’Ignasi Català, coordinador del projecte a Santa Coloma, i d’en Pere Ferrer, el nostre líder de Ciutadella, ens van entregar els mallots i vam fer les fotografies oficials de les parelles del Velobici 2024. Fet això, vam anar a l’entrada de l’institut a menjar el soparàs que havien preparat les famílies de Santa Coloma. De tot el que hi havia, fem una menció especial a una truita de patata que vam fer volar en un tres i no res, però la història de la truita de patata ja us l’explicarem un altre dia!

Fregant la mitjanit, per posar punt final a un dia d’emocions fortes, tots els al·lots i totes les al·lotes van anar a fer un volt, com diuen per aquí, pels voltants de l’institut abans de tornar a carregar les maletes i les velos per anar a la casa que serà la seva tota aquesta setmana.

Avui, diumenge, ha estat el dia que les famílies han organitzat activitats diverses a tot el jovent del Velobici perquè es pugui conèixer més intensament. La majoria d’aquest jovent ha anat a voltar per la ciutat de Girona i ens l’hem trobat diferents vegades feliç, despreocupat i content de ser on era. Al cap i a la fi, demà no hi ha classe!

Ara anam a descansar perquè demà començam a vogar i hem de guardar forces per una setmana ben intensa!

Salut i velo!