L'INSTITUT A L'ÍNDIA

 

Després de les tres hores de trajecte fins el districte de Kurnool, vaig arribar al poblat a les 12 del migdia, acompanyada per la Rama, la mateixa traductora que va venir el mes passat, i la Marta Jurado, una periodista que treballa com a voluntària a l’àrea de Comunicació. La Marta em va demanar si em podia acompanyar a la inauguració i d’aquesta manera fer una notícia que també es publicarà  a la pàgina web de la Fundació. La setmana que ve sereu notícia oficial!! No deixeu de mirau la web. Li vaig explicar la vostra iniciativa i les activitats que l’any passat vau impulsar a Ciutadella per aconseguir diners i destinar-los a la construcció d’aquesta escola i es va quedar meravellada.

Just baixar del cotxe em vaig trobar la mateixa imatge que el mes passat, però amplificada… La rebuda va ser multitudinària, amb bendicions, flors, música i tambons. Com si fossim el fabioler i s’Homo des Be, na Marta i jo ens obríem pas entre una gernació de nens i persones adultes que ens volien tocar i donar-nos la mà. Una eufòria que ens va deixar perplexes i esgotades abans d’arribar a l’escola. Davant reaccions així, no puc deixar de pensar que tot això em sobrepassa… M’incomoda que et tractin com si fossis un semi Déu, encara que sé que és la seva forma d’expressar l’immens agraïment que senten i que forma part del seu tarannà.

El primer que vam fer just arribar a la porxada de l’escola va ser fer una pooja per en Vicenç davant la seva imatge. Em van demanar que encengués espelmes, encens i que fes tres voltes amb un coco davant la cara d’en Vicenç abans de trencar-lo a terra. Després, al costat, hi havia una cortineta groga que vaig obrir a poc a poc….I quina sorpresa!

Durant els meus quasi deu anys de periodisme menorquí vaig assistir a moltes inauguracions i actes oficials amb els polítics de l’illa. Les inauguracions sempre m’han semblat actes molt avorrits, plens de parlaments i discursos insípids. Però aquesta ha estat, amb diferència, la inauguració oficial més calurosa, autèntica i sincera que he viscut mai.  Un poble sencer entregat a la inauguració de la primera escola de la Fundació Vicenç Ferrer no es veu cada dia.

L’espai no només s’utilitzarà per les classes de repàs dels fillets durant 4 hores diàries, també per fer reunions del Comité del poble, festivals, festes i per acollir els diferents programes de la FVF com el de nutrició o els shangams de dones.

Després de tallar la cinta, tot el poble va entrar dins l’única aula que té l’escola. No hi cabia ni una agulla! La classe estava preciosa, pintada amb colorins, dibuixos i plena de llumets de colors. Apretats i asseguts al terra, centenars de nens amb ulls oberts van escoltar els discursos dels membres del Comité de Desenvolupament del poble, de la responsable de la regió d’Uravakonda i després les paraules meves i les de la Marta. Com us vaig prometre, aquí tothom ha fet els deures. La Rama, la meva alumna de català, ha traduït la vostra carta del català al telugu i jo, amb moltes dificultats, vaig llegir la carta en telugu. Sincerament, vaig fer el que vaig poder….

”Namaste. Bagunnara? Iroju nennu chala chantoshangam unanu endukante iroju isculu prarambochavam. Isculu Josep M. Quadrado cattavaniki sahaiem tesinna pil.lalukura shantoshangam unarú…..”   Claríssim, no?

El telugu no s’escriu així, això només és la fonètica. La lletra autèntica plena de cercles i cargolets incomprensibles la veureu aquest juliol quan torni a Menorca i us entregui la carta original. Un document per emmarcar…

Gulyam no us oblidarà. La vostra foto ampliada va passar per moltes mans… Tothom volia veure les vostres cares! Els organitzadors de poble em van dir que l’emmarcaran i que sempre estareu presents a l’escola.

Personalment m’he sentit molt afortunada de poder viure aquest dia tan especial, per anar-hi en representació d’un grup de joves amb valors, orgullosa de dir que en el meu poble vint alumnes i un professor de filosofia han fet possible que aquesta escola hagi deixat de ser un somni per convertir-se en una realitat. Moltíssimes gràcies a tots! Felicitats també per en Nito, per ser valent i tenir força, per ser capaç de motivar i il.lusionar a uns alumnes de 4rt d’ESO quan la tasca de professor està plena de dies grisos i esgotadors. Entre tots heu demostrat tenir capacitat per plantejar iniciatives significatives que contribueixen al desenvolupament i  al progrés de les persones. Com diu el dharma de RDT ara “formeu part d’un procés dinàmic destinat a eliminar la pobresa de l’Índia i que treballa per a la igualtat de les persones, per fer una societat més humana, compassiva i justa”. M’ha fet també molta il.lusió veure la placa gravada amb el nom de l’Institut Josep M. Quadrado, un centre on jo tambe vaig estudiar BUP i COU ja fa anys. El nom de l’Intitut i el meu han quedat immortalitzats al costat d’un dibuix de Sarásvati, la Deesa dels estudis, el coneixement i les arts en un poblet de l’Índia profunda rural.

A partir de dilluns 13 de juny aquí comença el nou curs escolar. Vosaltres heu fet possible que en un lloc del món, que sembla molt llunyà des de Menorca, més d’un centenar de fillets deixin de fer classes de reforç sota un arbre o dins un temple. Aquests fillets desperts i alegres amb pares analfabets comencen a mirar el seu futur amb uns altres ulls. Volen ser professors, metges o enginyers…. I els seus pares comencen a entendre, a poc a poc i amb l’ajuda de la Fundació, que ser pobre no significa no poder estudiar.

Si algun dia feis un viatge fins a Anantapur, no ho dubteu, Gulyam us espera.